Arquitectura

És la resposta de la Humanitat respecte el context en el qual viu. S’ha desenvolupat com un mecanisme que respon a la seva condició social, tecnologia i progrés. Ha desenvolupat també altres mecanismes de l’ésser humà com la creativitat, el benestar, l’avidesa i la frivolitat. És impossible pensar en Arquitectura sense pensar en la relació entre la gent i l’energia.

En la Història aquest “link” va ser indissoluble mentre la gent es limitava a emprar els mitjans del confort ambiental que la naturalesa aporta. A l’últim segle la cosa va canviar: La gent ha incrementat exponencialment l’impacte ambiental sense pensar en el futur. Amb un incontrolat abús de recursos, actualment les emissions de CO₂ causades per la indústria representen el 40% de la suma total, amb les tremendes conseqüències derivades. Hem de donar un pas enrere i repensar l’arquitectura com els nostres ancestres, usant les fonts naturals com primera regla de disseny.

No obstant el context no ha de ser només considerat sota l’aspecte mediambiental. Cultura, Societat i Tradició, estan en l’arrel dels projectes. El disseny arquitectònic ha de ser una resposta racional a aquests criteris. Aquests han de ser sintetitzats en un disseny concret, englobant creativitat i tecnologia, creant un diàleg entre el que existeix i el que serà. És necessari reconèixer que la tradició ens ha llegat el secret de la síntesis, en l’esquema unitari de Vitrubi, que reuneix utilitas, firmitas i venustas. L’arquitectura que hem construït recentment pot valorar-se segons la prioritat d’un dels tres components sobre els altres. Fins i tot podem arribar a pensar que un raonament ajustat entre utilitat i construcció conduirà inevitablement a la bellesa, com a essència del que és veritable i no innecessari i frívol.